LA LLENGUA, SEMPRE LA LLENGUA
Aborde la tasca d’escriure sobre este tema profundament
desganat i obligat per la paraula donada. M’explicaré.
Assíduament em trobe responent a preguntes
sobre lo que pense respecte a la llengua, la seua ortografia o si és una o
trina. Preguntes formulades des del correu electrònic, facebook, twiter i
qualsevol de les maneres per les que és possible contactar-me. La majoria de
les voltes es tracta de preguntes interessades, fetes per a poder posar-me
qualsevol etiqueta susceptible de ser gastada en la meua contra i en algunes
(poques) ocasions obeïxen a la sincera curiositat de qui la formula. En tots
els casos, he de respondre a persones que quasi sempre interroguen des de
l’anonimat aprofitant la voluntària sobreexposició i el compromís de no deixar
cap pregunta sense resposta.
He de confessar que a voltes em resulta
tediós respondre contínuament lo mateix, aixina que he decidit que lo millor és
establir esta resposta genèrica a que anar remetent als possibles interessats
sobre el meu parer en esta matèria.
No espereu una resposta ràpida ni senzilla,
un sí o un no sense més. Em permetré, al contrari, entretindre’m en les meues
reflexions començant pel procés que m’ha portat a l’actual posició. Estic
convençut que el relat deixarà una bona quantitat de descontents que podran
continuar alçant el dit acusador segons convinga a una part o a la contrària. A
estos els dic que fa temps que va deixar d’importar-me açò, en concret des que
vaig prendre consciència de que el “problema de la llengua” s’havia convertit
en un conflicte irresoluble que impedia la construcció d’opcions majoritàries
de valencianisme polític i que els qui fan del discurs idiomàtic el seu únic
discurs, s’han convertit en un pes mort per a
la pàtria a la que pretenen servir.
Espere que no vos resulten massa dures estes
paraules. Em comprendreu si vos conte la meua experiència.
Provinc del valencianisme tricolor i vaig
militar durant quasi vint anys en Unió Valenciana ocupant distints càrrecs de
responsabilitat. Durant tot eixe temps vaig publicar un bon grapat d’escrits
tots ells segons la normativa de la RACV, normativa esta que sempre m’ha
resultat més cómoda. La meua tradició és per tant la que alguns denominen com a
secessionista i no obstant des del 2003 vinc gastant la normativa oficial, cosa
que m’ha proporcionat innumerables maldecaps ¿Perque vaig prendre esta decisió?
Els motius principals deriven dels anys
transcorregut des de 1999 i 2003 que és en el temps que vaig abandonar la
política activament i voluntàriament em vaig aïllar de tot contacte d’ella.
Vaig deixar de llegir els periòdics, vaig deixar de costat als antics
companyons de partit i em vaig ficar de ple en el món “normal” del treball, els
amics i la família. Durant eixos anys vaig observar com la gent corrent, la que
no té preocupacions identitàries ni polítiques més que per una tènue adscripció
a tal o qual partit des de fora, havia assumit una espècie de consens general
al marge dels polítics. Per dir-ho d’alguna manera lo que intuïa era que la
societat havia establit els seus propis consensos sobre la simbologia,
denominació i llengua al marge dels partits que continuaven (i continuen)
capficats en una batalla recurrent i pesada. Estos consensos segons vaig poder
observar no estaven formats pels paradigmes d’esta o aquella facció, eren el
resultat d’una barreja que no donava ni llevava la raó a ningú. Sense perdedors
ni guanyadors al 100% les valencianes i valencians tenien assumits alguns
conceptes com el nom del territori: Comunitat Valenciana, la bandera: Senyera
coronada, el nom de la llengua: Valencià i la normativa a amprar: AVL. Una cosa
diferent és la qüestió de l’orige i la unitat de valencià i català. Totes les
enquestes del CIS presenten un resultat semblant: Al voltant de les dos
terceres parts de la població valenciana les senten com a llengües distintes
(no es pot perdre de vista esta dada).
Quan em vaig reincorporar la política la
primera cosa que vaig tindre clara és que no pensava tornar a la vella guerra
del Búnker Barraketa, una guerra que com havia comprovat ni tan sols resultava
visible per a la majoria de la població. Per molt que parega per lo que
observem en el nostre entorn més immediat, els valencians, la immensa majoria
d’ells, han superat tot açò i com a màxim ho observen des de el menyspreu “els
de la llengua i la bandereta” som per a ells, i lo mateix opinen quan es
referixen a les dos faccions de la contesa. El poble està fart i només heu de
pegar uns passos fora del vostre rogle d’amistats per a comprovar-ho.
No és que no tinga una opinió sobre estos
temes, és que he decidit no perdre ni un minut en discutir lo que està
consensuat pel poble al qui pretenc servir.
M’agrada la política, crec en la política i
pense que als valencians lis fa falta molta política. Pretenc posar el meu
esforç, treball i escrits al servici de la POLÍTICA i no vull que això es veja
entorpit perque un jove de 16 anys al llegir-me estiga més pendent de quina
normativa use (en el cas que conega que hi ha més d’una) que de que és lo que
intente dir.
Vaig arribar a la conclusió que la normativa
ortogràfica és com les normes de circulació. Em permet totes les llicències que
puc, acomode la normativa a la forma de parlar de la meua zona i la vorege tant
com qualsevol persona que escriga en qualsevol llengua coneguda, i no em pose a
discutir sobre el tema.
Escric en valencià, segons les normes d’una
acadèmia que emana de les Corts Valencianes, que tot i els inconvenients que
puga tindre, és valenciana i s’ubica en Valéncia. Al marge d’açò reivindique un
paper per a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i per a Lo Rat Penat.
Considere la seua marginació una perduda que no podem permetre’ns i recolze als
qui estimen el valencià, l'usen i
l'escriuen de la manera que siga. Sempre estaré dispost a dialogar, junt als
que vullguen dignificar el valencià i allí on siga útil per a contribuir a la
convivència, ara bé mai del costat de qui vullga perpetuar el conflicte des de
cap de les parts.
Aspire a ser un polític dedicat a fer
política, no vull ser un polític que fa llengua.