Vos
confesse que últimament em costa trobar la motivació per a
escriure. Posar-me davant del teclat em costa un món perquè suposa
abstraure's d'un ambient excessivament empudegat del procés català
que ha inundat des dels Mitjans de comunicació tradicionals a les
xarxes socials cobrint-ho tot com un tarquim espes i apegalos que no
deixa vore més enllà del referèndum, el 155, els piolins, les
porres, els presos, els exiliats, l'Arrimadas i la tabarra de
Tabarnia. Portem amb tot açò massa temps, com si no tinguerem
problemes propis.
Embafat,
he deixat de parar atenció a les notícies refugiant-me en l'univers
NETFLIX i la meua opinió ha sigut el silenci en quantes
conversacions que sobre política m’eixien al pas, però com sóc
un animal polític una espècie de sentiment de culpa ha anat
creixent en el meu interior fins que, lliscant-se entre músculs i
tendons, m'ha forçat a trencar este silenci màrtir precisament hui,
dia d'innocentades. Ho faré amb una llista de desitjos per a què
l'any que ve i els successius, les valencianes i els valencians
deixem de ser tan innocents.
Desitge
en primer lloc que València tinga agenda pròpia. No una d'eixes que
regalen els bancs de tapa dura i setmana vista, sinó una agenda
d'objectius fixats nitidamentement, ordenats per prioritats,
connectats entre si, immutable davant dels avatars i els canvis de
vent que es produïsquen fora dels nostres límits territorials.
Desitge que les exigències en matèria d'infraestructures,
finançament, legislació, etc. obeïsquen a un projecte global defés
globalment i no a un llistat desllavassat de titulars inconnexos,
exposats en departaments estancs que pareixen afectar només
determinats col·lectius que es miren recelosos des dels seus
respectius tossals.
Desitge
també que recuperem el nostre autogovern, que ja sé que formalment
no ens ha sigut retirat, però en la pràctica l’estem perdent com
un barco perd la seua flotabilitat quan l'aigua penetra per una via
en el seu casc. No hi ha autogovern sense finançament i no n'hi ha
si s'impedix legislar al legislador garbellant la seua activitat amb
el tamís d'un constitucional que cada volta pareix menys un tribunal
i més un apèndix no electe del govern central.
Ja
ficats, desitge que l'excessivament fina línia que separa al poder
executiu del judicial comence a fer-se grossa fins a convertir-se en
un espés mur sense porus pels quals poguera passar el menor indici
de dubte.
Desitge
que els nostres representants (o almenys alguns d'ells) deixen el
“postureo”, les posades en escena efectistes, gastades i un tant
naíf. Desitge vore'ls amb la faca entre les dents negociant cada
punt, cada coma, cada termini, cada cèntim com si els anara en això
la vida amb tot el lleu. Sobretot vull vore'ls negociar amb qui ens
menysprea i no sols oposar-se amb dignitat pètria. Vull que a qui
pretén fer-nos xantatge li se pague amb la mateixa moneda i li se
traga el fetge a mossos.
Finalment
desitge que els votants deixen d'exercir el seu dret com hooligans
futbolers incapaços de vore un penal quan el cometen els seus i
bramant com a possesos davant de la menor refregada de l'equip rival.
Desitge que comencem a donar a cada partit la rellevància que
mereix, els vots que mereix, l'oblit i la glòria que mereixen. Que
apartem als que no vullguen ser part de la solució ja que són part
del problema.
I
amb açò ja m'he desfogat. Feliç any nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada