28/12/17

LLISTA DE DESITJOS

Vos confesse que últimament em costa trobar la motivació per a escriure. Posar-me davant del teclat em costa un món perquè suposa abstraure's d'un ambient excessivament empudegat del procés català que ha inundat des dels Mitjans de comunicació tradicionals a les xarxes socials cobrint-ho tot com un tarquim espes i apegalos que no deixa vore més enllà del referèndum, el 155, els piolins, les porres, els presos, els exiliats, l'Arrimadas i la tabarra de Tabarnia. Portem amb tot açò massa temps, com si no tinguerem problemes propis.

Embafat, he deixat de parar atenció a les notícies refugiant-me en l'univers NETFLIX i la meua opinió ha sigut el silenci en quantes conversacions que sobre política m’eixien al pas, però com sóc un animal polític una espècie de sentiment de culpa ha anat creixent en el meu interior fins que, lliscant-se entre músculs i tendons, m'ha forçat a trencar este silenci màrtir precisament hui, dia d'innocentades. Ho faré amb una llista de desitjos per a què l'any que ve i els successius, les valencianes i els valencians deixem de ser tan innocents.


Desitge en primer lloc que València tinga agenda pròpia. No una d'eixes que regalen els bancs de tapa dura i setmana vista, sinó una agenda d'objectius fixats nitidamentement, ordenats per prioritats, connectats entre si, immutable davant dels avatars i els canvis de vent que es produïsquen fora dels nostres límits territorials. Desitge que les exigències en matèria d'infraestructures, finançament, legislació, etc. obeïsquen a un projecte global defés globalment i no a un llistat desllavassat de titulars inconnexos, exposats en departaments estancs que pareixen afectar només determinats col·lectius que es miren recelosos des dels seus respectius tossals.

Desitge també que recuperem el nostre autogovern, que ja sé que formalment no ens ha sigut retirat, però en la pràctica l’estem perdent com un barco perd la seua flotabilitat quan l'aigua penetra per una via en el seu casc. No hi ha autogovern sense finançament i no n'hi ha si s'impedix legislar al legislador garbellant la seua activitat amb el tamís d'un constitucional que cada volta pareix menys un tribunal i més un apèndix no electe del govern central.

Ja ficats, desitge que l'excessivament fina línia que separa al poder executiu del judicial comence a fer-se grossa fins a convertir-se en un espés mur sense porus pels quals poguera passar el menor indici de dubte.

Desitge que els nostres representants (o almenys alguns d'ells) deixen el “postureo”, les posades en escena efectistes, gastades i un tant naíf. Desitge vore'ls amb la faca entre les dents negociant cada punt, cada coma, cada termini, cada cèntim com si els anara en això la vida amb tot el lleu. Sobretot vull vore'ls negociar amb qui ens menysprea i no sols oposar-se amb dignitat pètria. Vull que a qui pretén fer-nos xantatge li se pague amb la mateixa moneda i li se traga el fetge a mossos.

Finalment desitge que els votants deixen d'exercir el seu dret com hooligans futbolers incapaços de vore un penal quan el cometen els seus i bramant com a possesos davant de la menor refregada de l'equip rival. Desitge que comencem a donar a cada partit la rellevància que mereix, els vots que mereix, l'oblit i la glòria que mereixen. Que apartem als que no vullguen ser part de la solució ja que són part del problema.


I amb açò ja m'he desfogat. Feliç any nou.