Vos
confesse que últimament em costa trobar la motivació per a
escriure. Posar-me davant del teclat em costa un món perquè suposa
abstraure's d'un ambient excessivament empudegat del procés català
que ha inundat des dels Mitjans de comunicació tradicionals a les
xarxes socials cobrint-ho tot com un tarquim espes i apegalos que no
deixa vore més enllà del referèndum, el 155, els piolins, les
porres, els presos, els exiliats, l'Arrimadas i la tabarra de
Tabarnia. Portem amb tot açò massa temps, com si no tinguerem
problemes propis.
Embafat,
he deixat de parar atenció a les notícies refugiant-me en l'univers
NETFLIX i la meua opinió ha sigut el silenci en quantes
conversacions que sobre política m’eixien al pas, però com sóc
un animal polític una espècie de sentiment de culpa ha anat
creixent en el meu interior fins que, lliscant-se entre músculs i
tendons, m'ha forçat a trencar este silenci màrtir precisament hui,
dia d'innocentades. Ho faré amb una llista de desitjos per a què
l'any que ve i els successius, les valencianes i els valencians
deixem de ser tan innocents.