I ELS VALENCIANS ¿QUÈ COLLONS SOM?

Penseu en una americanada d'eixes de jovenets en la High School, no importa quina, la primera que vos vinga a la ment. Segur que en eixa en la què esteu pensant hi ha un xaval apocat però molt bona persona, aplicat en els estudis i capaç de fer qualsevol cosa pel seu institut, però totalment invisible per a la majoria dels seus companys que són incapaços de recordar el seu nom encara que porten junts des del parvulari. ¿Veritat que sí? Eixe “loser” a qui fiquen per força en la taquilla o llancen nuet a la pista de bàsquet, eixe, som els valencians i no, a diferència del que succeïx quasi sempre en estes comèdies plenes de clixés, nosaltres no acabarem agafats de la mà de la xica més popular mentres som ovacionats des de les grades, no, la nostra sort és la del protagonista de l'Últim americà verge, acabarem fotuts i arrimats al marge després d'haver pagat la factura d'un altre.

No és la primera volta que ens passa. Ja en el procés de transició, en el moment en què s'estava configurant el sistema territorial de l'Espanya ens convertírem en invisibles. A punt va estar la cosa d'establir-se un règim autonòmic en què només unes poques regions considerades nacionalitats històriques aconseguien la glòria de l'autogovern mentres que la resta havien de conformar-se amb una simple descentralització administrativa sense parlament propi i sí, ho heu endevinat, els valencians no entràvem en el primer grup. En eixe moment ens va salvar el “café para todos” que va acabar imposant-se, que sí, ens toca molt els pelendengues haver accedit a l'autonomia per la porta xicoteta de l'Imaginarium, però sense ell, ara no tindríem ni Corts ni Generalitat ni res de res.

I torna-li la trompa al xic, quan encara no hem arribat a consolidar la nostra autonomia de segona divisió per la falta d'espenta, de fe i convicció dels successius governs que ens han tocat en sort, es torna a posar damunt de la taula la qüestió de l'organització territorial com a mur de contenció davant de l'adéu català. Ho ha dit Pedro Sánchez que des que va ressuscitar no sap com fer-se de notar. Proposa ara el renascut una Espanya asimètrica (em sona la cançó) amb comunitats autònomes i Nacionalitats Històriques i sí, també ho heu endevinat la Valenciana no es troba entre les segones. Una altra volta som l'adolescent sacrificat, bon xic, aplicat i completament invisible.

Ens passaran una ara també per damunt, arrossegats per la nostra pròpia incapacitat per a fer pinya al voltant d'un projecte comú, perquè mentres uns han alçat la veu per a reclamar la nostra inclusió en el grup de les nacionalitats històriques esgrimint el reconeixement explícit a tal condició que figura en el nostre Estatut, altres que quan ha servit als seus interessos electorals ho han defés, ara s'afanyen a negar com Sant Pere tres voltes i les que faça falta tal condició nacional, no siga cas que els confonguen amb perillosos separatistes.

I encara hi ha qui pensa que darrere dels catalans, els següents a dir adéu Espanya serem nosaltres. ¡No ens queda mili ni què!