Entres
en el bar de bon de matí. Mentres et prens un café en la barra
escoltes les conversacions que majoritàriament giren al voltant de
Catalunya. Abans ja has pres la teua ració de desafiament català en
els primers informatius de la tele i després les tertúlies de la
ràdio inundaran la teua jornada amb la mateixa cançoneta. Portem
massa temps fent d'espectadors espardalitzats amb la vista fixada en
un únic punt com si no existira res més.
Es
percep en l'ambient una espècie d'hipnosi col·lectiva que per als
valencians té unes característiques especials. Ací te trobes per
un costat als enlluernats pel procés dels nostres veïns que
d'alguna manera pensen que a nosaltres ens va a tocar la “pedrea”
de la independència catalana i d'un altre, als que veuen en
l'oposició a tot lo que faça olor a català la seua oportunitat
d'obtindre protagonisme. Al mig tot un poble que sap que no ens
tocarà la “pedrea” però sí que rebrà alguna que altra
bastonada i que lluny de cobrar protagonisme s'està tornant més
invisible dia a dia.